CAMÍ A COPENHAGE (III): L’ESPERANÇA

18 de diciembre de 2009

Ja hem arribat a Hopenhage, almenys virtualment. Den lille havfrue, la sireneta, ens rep i confessa els seus dubtes entre adoptar forma humana o tornar amb nereides i tritons. Si torna amb la seva família l’esperen vessaments i pesca incontrolats. Si decideix romandre a la vora del mar, contractarà una bona assegurança que cobreix els efectes del forat de la capa d’ozó – i danys per explosius, ja la van dinamitar fa temps -. Mals temps per a la sirena.

HopenhagueI no gaire millor per al ciutadà. La cimera contra el canvi climàtic ha estat manipulada hàbilment pels països més contaminants productius, preparant el terreny per escopir mesures insuficients. La doctrina neoliberal, la que diu que tots som lliures per enriquir-nos – i per morir de gana o viure en una caixa de cartró – coneix el seu mercat. Amb l’habilitat dels venedors asiàtics, la negociació prèvia ha estat un hàbil regateig. Tant, que qualsevol cosa firmada fins i tot ens semblarà bona. Obama somriu com un pres saberut a les dutxes a punt de dir “ooops!”, llançant dissimuladament la pastilla de sabó. “Yes, we can!” Clar, tu ja podràs…

Però hi ha motius per a l’optimisme. Internet, la diabòlica xarxa, ha aconseguit immobilitzacions sense precedents. Milions de firmes, mils d’esdeveniments, protestes… Ironies de la vida, el que en part va ser un experiment militar és l’element que ens dóna llibertat. A través de la xarxa i de manera paral·lela a la cimera, més de deu mil activistes d’ONG es reuniran a Copenhage.

Creuem els dits. Tots ens acollim al lema de Greenpeace “Our climate, our future, your decision” (el nostre clima, el nostre futur, la teva decisió), però hauríem d’afegir alguna cosa més: els nostres vots. Polítics sibil·lins i milionaris, més val que cobriu les vostres expectatives, sense nosaltres no sou ningú. Amb valor, alimentem l’esperança.

Leer más